La crisi de refugiats que està vivint Europa requereix mesures excepcionals que fins ara no havíem necessitat i per les quals, cal reconèixer-ho, no estàvem prou preparats. La UE és un dels actors clau en ajuda humanitària a tot el planeta, però fins ara no estava equipada per donar una resposta ràpida i àmplia a les crisis humanitàries que es produeixen dins del territori europeu. L’arribada massiva de refugiats ha canviat totalment l’escenari.

Aquesta setmana la Comissió ha presentat una proposta per crear un mecanisme d’ajuda d’urgència en cas de crisi humanitària dins de la UE. Es tracta d’un instrument dotat amb 700 milions d’euros durant els propers 3 anys i que es destinarà, sobretot, al subministrament d’aliments, serveis sanitaris, allotjament, protecció o educació dels refugiats que arriben a Europa. Aquesta proposta de la Comissió es basa en el valor europeu fonamental, la solidaritat, i el volem tenir llest el més aviat possible perquè tal com va dir ahir el comissari Stylianides: ” no podem perdre ni un segon en el desplegament de tots els mitjans possibles per evitar el patiment humanitari dins de les nostres fronteres”

Que aquesta proposta de resposta a crisis humanitàries arribi ara no vol dir que fins ara no s’hagi fet res per ajudar a totes aquelles persones que travessen les nostres fronteres buscant refugi. Al contrari, durant el darrer any la UE ha mobilitzat més de 10.000 milions d’euros per donar resposta a la crisi i ajudar els països més afectats. No obstant, els instruments de què disposàvem, com el Fons d’Asil, Migració i Integració o el Fons de Seguretat Interior, no havien estat dissenyats per fer front a una crisi d’aquestes dimensions .

Una altra de les eines que s’ha activat en el darrer any és el Mecanisme de Protecció Civil de la UE, un sistema que permet mobilitzar suport material com tendes, mantes, hospitals de campanya, etc. tant dins com fora de la Unió Europea a través de les aportacions voluntàries dels Estats. En aquesta crisi, el Mecanisme de Protecció Civil s’ha activat a Croàcia, Grècia, Eslovènia i Sèrbia; aquests països han rebut un total de 780.000 articles provinents de 15 Estats membres entre els quals Espanya.

Això però només pot complementar el sistema de recolocació, que avança més lentament del que tots desitjaríem. Entren tant, cal que el mecanisme d’emergències davant de crisis humanitàries es posi en marxa el més aviat possible per pal·liar el patiment de tantes i tantes persones que arriben a Europa fugint de la guerra i de la crueltat dels seus països.

Avui el meu bloc només pot parlar d’aquest tema. Europa ha rebut un atac terrorista. No només perquè les bombes hagin colpejat el cor del barri europeu o l’aeroport de la capital comunitària. Han colpejat Europa sencera, perquè quan hi ha un atemptat d’aquesta mena el que està al punt de mira dels terroristes és una civilització, una manera de fer, uns valors que compartim. Tant hi fa si l’atemptat és a Madrid, a Paris o a Brussel·les. És un atemptat a Europa.

Avui però toca expressar la nostra solidaritat amb la gent de Brussel·les, amb els nombrosos ferits, amb les famílies i els éssers estimats d’aquells que han estat cruelment colpejats per les explosions a l’aeroport de Zaventem i a l’estació de metro Maelbeek. Cal també donar el nostre suport i solidaritat a les autoritats i al poble belga, que han hagut de fer front a aquesta tragèdia. Cal estar al costat de les forces de seguretat, del personal dels hospitals, dels serveis d’emergència i de tots els que han ajudat i segueixen ajudant a les víctimes.

La bandera europea oneja des d’ahir a mig pal a la seu de les institucions de la UE a Barcelona.

Als que treballem a les institucions europees, els atacs ens han afectat particularment. Però com a ha dit el president Juncker; no ens han fet por. La vida ha seguit a la Comissió. Hem celebrat la nostra roda de premsa diària, hem seguit treballant amb el cor a la mà. I seguirem amb la nostra feina, per fer front a l’amenaça terrorista junts i per aportar solucions europees als desafiaments que ens concerneixen a tots.

I tots inclou a la gent d’arreu del món. També volem ser solidaris amb els ciutadans d’Istanbul, que acaben de patir un atemptat similar fa amb prou feina un parell de dies. I amb tants i tants llocs, com ara Síria, on el terrorisme o la guerra colpegen de forma quotidiana. El nostre suport també és per a ells, perquè la solidaritat i la pau són els valors fonamentals de la Unió Europea. Els valors que el terrorisme ataca, els valors que estem més decidits que mai a defensar.

Aquest dimarts un grup d’alcaldes de diferents ciutats europees entre els quals l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau,  s’han reunit a Brussel·les amb la comissària de Política Regional, Corina Cretu; i el comissari de Migració, Dimitris Avrammopoulos, per debatre sobre el paper de les ciutats en el principal repte que afronta avui Europa: la gestió de la crisi de refugiats. Jo mateix m’he reunit amb Colau aquesta setmana a Barcelona i n’hem parlat. D’una cosa n’estic segur: Barcelona i altres ciutats europees han demostrat una gran solidaritat envers els refugiats. Com a barceloní estic orgullós que la meva ciutat es mostri disposada a acollir persones que fugen de l’horror de la guerra. És el mateix esperit que he trobat a altres ciutats i pobles que he visitat i que mostren que els valors europeus que avui reivindiquem per fer front a aquesta crisi han estat ben compresos a nivell local.

Les ciutats juguen un paper clau en aquesta crisi i sobretot en la integració dels refugiats en la nostra societat. Temes tan importants com l’allotjament, l’educació, l’ocupació… recauen sovint directament en els ens locals i per això és de vital importància que Europa escolti els alcaldes, que els doni també el suport que necessiten.

D’això tractava la taula rodona que va reunir a Brussel·les els dos comissaris i diversos alcaldes o representants de ciutats com ara París, Roma o Atenes. Una reunió durant la qual la Comissària Cretu va explicar que per primera vegada els municipis europeus disposen de 15.000 milions d’euros del Fons Europeu de Desenvolupament Regional, els coneguts fons FEDER, que poden gestionar directament; i va emplaçar als batlles de les ciutats a utilitzar-los per dissenyar i implementar bones polítiques d’integració.

La crisi dels refugiats, ha mostrat clarament que el principi de subsidiarietat està ben viu a la dinàmica europea. La crisi dels refugiats només es pot resoldre a nivell comunitari, amb un compromís fort dels Estats membres per aplicar la solidaritat europea i acollir la part de refugiats que els pertoca. Però aquests refugiats acabaran arribant finalment als pobles i a les ciutats. I cal ajudar els municipis a fer realitat els valors europeus per a cada refugiat i per a cada refugiada, per a cada nen i cada ancià, per a cada malalt, per a cada víctima de la guerra. Si la crisi dels refugiats té una solució europea, aquesta solució també serà municipal.

170.000 milions d’euros és la quantitat que deixen d’ingressar els Estats membres i la UE cada any en concepte d’IVA ja sigui per frau, evasió fiscal, mala planificació o d’altres deficiències del sistema. Això és més que tot el pressupost anual de la UE, que aquest 2016 és d’uns 140.000 milions. Són diners que s’haurien d’haver invertit a crear benestar i creixement per a tothom, en serveis públics, en escoles i hospitals, en seguretat i competitivitat. Els sistemes fiscals són els pilars de la nostra economia però perquè funcionin han de ser justos, transparents i eficients; i els ciutadans i les empreses els han de percebre com a tals.

L’actual sistema de l’IVA es va crear l’any 1993, als inicis del mercat únic. Tot i que ha demostrat ser un bon instrument durant més de 20 anys (els Estats membres recapten més de 1.000 milions d’euros l’any, un 7% de la riquesa de la UE) ha arribat el moment de posar-lo al dia. Per això, la Comissió Europea ha presentat un pla per modernitzar aquest impost i ho ha fet amb tres objectius: evitar el frau, simplificar unes normes que resulten especialment feixugues per a les PIMES i les empreses en línia, i promoure el mercat únic digital.

Sistema d’IVA únic europeu
Per fer-ho possible, la proposta de la Comissió estableix els principis fonamentals per a un futur sistema d’IVA únic a la UE; una mesura que ajudaria a evitar el frau en el comerç transfronterer i permetria simplificar els mecanismes de recaptació tant per a les empreses com per als Estats membres.

Lluita contra el frau
L’altra branca de la proposta de la Comissió consisteix a adoptar mesures immediates contra el frau de l’IVA transfronterer de manera que aquest es redueixi en 40.000 milions (un 80%). La Comissió presentarà aquest mateix any propostes concretes per reforçar les eines de les quals ja disposem en la lluita contra el frau, com ara l’intercanvi d’informació entre els Estats membres.

Ajuda al comerç electrònic i les PIME
L’actual sistema d’IVA del comerç electrònic transfronterer és car i complex, tant pels Estats membres com per les empreses. Les empreses europees estan en una situació de desavantatge competitiu perquè hi ha companyies de fora de la UE que poden importar mercaderies amb exempció de l’IVA. La complexitat del sistema també fa que als Estats membres els sigui difícil garantir-ne el compliment. Per tot això, abans de final d’any la Comissió presentarà una proposta per modernitzar i simplificar l’IVA del comerç transfronterer, en el marc de l’estratègia del mercat únic digital. Una de les coses que permetrà la reforma és que les publicacions electròniques es puguin beneficiar dels mateixos tipus reduïts d’IVA que les publicacions físiques. A més, el 2017 la Comissió presentarà un paquet de simplificació de l’IVA pensat específicament per a les PIMES, amb l’objectiu de donar suport al creixement de les petites i mitjanes empreses i facilitar-los el comerç transfronterer.

Més autonomia pels Estats membres
Actualment els països de la UE han d’ajustar-se a una llista predefinida de béns i serveis que poden beneficiar-se d’un tipus nul o reduït d’IVA. La Comissió vol revisar aquest marc i donar més flexibilitat als Estats membres a l’hora de triar a què s’aplica l’IVA reduït. Per això proposa dues opcions: la primera consistiria a mantenir el tipus normal mínim del 15% i revisar periòdicament, en consulta amb els Estats membres, la llista de béns i serveis que es poden acollir als tipus reduïts. L’altra opció consistiria a eliminar la llista i deixar la tria en mans dels Estats, introduint salvaguardes que permetin evitar el frau i la competència fiscal deslleial al mercat únic. En tots dos casos, la proposta preveu mantenir els tipus nul i reduït d’IVA que s’apliquen actualment.

“Com a comissari europeu tinc una missió: lluitar per una fiscalitat més justa i més efica per a les empreses, els consumidors i els Estats membres”. Són les paraules del comissari d’Economia i Fiscalitat, Pierre Moscovisci, en presentar aquesta proposta de modernització de l’IVA.Una proposta que marca l’inici d’un camí en el qual hem demanat que ens acompanyin la resta d’institucions de la UE, els Estats membres i òrgans consultius com ara el Comitè Econòmic i Social. El que hem fet és posar unes bases, donar el tret de sortida i assenyalar la meta on hem d’arribar, però aquesta no serà una cursa en solitari sinó que necessitarem treballar plegats. El trofeu s’ho val perquè amb un sistema d’IVA més transparent, millor orientat per a les empreses i menys vulnerable al frau, tots hi guanyarem.

Aquest article ha estat publicat al diari Via Empresa.

Després de tot el soroll generat al voltant de les negociacions del TTIP arran de les suposades filtracions m’agradaria aclarir alguns conceptes que estan apareixent i que poden provocar confusions. En primer lloc, l’acord de lliure comerç entre la UE i els EUA encara s’està negociant, tot just la setmana passada es va acabar la 13a ronda de negociacions entre les dues parts. Això vol dir que encara no hi ha cap acord tancat i que per tant no hi ha cap resultat que pugui ser ni beneficiós ni perjudicial per els ciutadans europeus.
Els documents que s’han fet públics no són en cap cas el resultat de les negociacions, són simplement una juxtaposició de les posicions de les dues parts negociadores. És ben normal que en una negociació cada part tingui interessos diferents però no ens cansarem de dir que la UE mai acceptarà un acord que suposi la rebaixa dels estàndards europeus pel que fa a la protecció dels consumidors, medi ambient o seguretat alimentària. Tal com afirma la comissària de Comerç, Cecilia Malsmstrom: “En els camps de negociació on la UE i els EUA tenim posicions molt allunyades simplement no hi haurà acord”. Per posar exemples concrets podem afirmar que el TTIP no canviarà les lleis europees dels Productes Genèticament Modificats, sobre les hormones a la carn de vedella, ni limitarà la capacitat dels governs per fer lleis que protegeixin el medi ambient.
Contràriament al que s’ha dit, la indústria europea no ha tingut un accés privilegiat als documents publicats, ha gaudit del mateix nivell d’informació que altres parts interessades com sindicats, grups de consumidors o organitzacions mediambientals.
Finalment cal apuntar que la Comissió Europea, en una clara voluntat de transparència, ha publicat el seu posicionament en tots els capítols de les negociacions, les podeu trobar en aquesta pàgina web juntament amb una fitxa explicativa de fàcil comprensió. Per tant, pel que fa a la part europea no hi ha res de nou, res que no haguéssim dit of et públic entre els documents filtrats.
Tal com estem veient les negociacions per arribar a un acord de lliure comerç són llargues, nosaltres tenim clar, però, que no tancarem cap acord que no sigui beneficiós per als ciutadans europeus ni que no respecti els alts estàndards de protecció que té la UE. Seguirem treballant per complir amb el mandat que ens van fer els 28 Estats membres: arribar a un acord just i equilibrat amb els EUA en matèria comercial

El dia nou de maig celebrem el Dia d’Europa, l’aniversari de la Declaració Schuman. Tal dia com avui l’any 1950, l’aleshores ministre d’Afers Exteriors francès, Robert Schuman, va proposar que els antics enemics de la Segona Guerra Mundial posessin en comú la producció de carbó i d’acer. D’aquesta manera, els materials que fins aleshores havien servit per a la guerra es convertien en un element per aconseguir la pau. És una data per a ser celebrada, una data d’un valor històric gegantí. Perquè les paraules de Robert Schumann han fet emmudir les armes als països que formen part de la Unió Europea durant prop de sis dècades, el període de pau més llarg que hem viscut mai.

El Dia d’Europa marca el moment en què els europeus vam decidir deixar de banda les nostres discrepàncies per aprofundir en allò que ens uneix. D’aquell discurs també en va néixer un mercat únic que abraça 500 milions d’habitants i que ha esdevingut el mercat més gran del món. Aquell discurs va ser el començament d’una recuperació que ha fet de la UE la primera economia mundial. D’aquelles paraules n’han brollat èxits que avui ja tenim integrats com a fets quotidians de la nostra vida: el programa Erasmus, la llibertat de moviment sense fronteres, la moneda única, etc.

Enguany, a més, celebrem el 30è aniversari de la nostra adhesió a la Unió Europea. Un moment per recordar com hem canviat durant les tres darreres dècades. Quan vam entrar a la UE, la nostra renda per càpita fregava el 72% de la mitjana europea (amb 12 països membres); avui és del 94% respecte la UE dels 28 i, en els anys previs a la crisi, vam arribar a superar en cinc punts aquesta mitjana. L’esperança de vida era de 76,4 anys el 1986, mentre que ara som dels països amb més longevitat (83,2 anys). Entremig, tres dècades d’immersió a Europa ens han deixat la participació en una moneda comuna i un saldo positiu en inversió. I és que la UE ha destinat només en fons regionals (FEDER, FSE i Cohesió) a Espanya ni més ni menys de 150.000 milions d’euros des de 1986 fins avui.

Els avenços que ens ha portat Europa es veuen ara difuminats pels estralls de les crisis que ens han colpejat des de 2008. Això és particularment cert per aquells que més n’han patit les conseqüències i que creuen que hi ha coses que es podien haver fet d’una altra manera. I segurament tenen raó. Però crec que tots ens en n’adonem que fer front a una crisi financera, econòmica, de deute sobirà i –darrerament- d’arribada massiva de refugiats és molt més difícil si estem separats que si anem junts. Aquesta és la lliçó que hem d’extreure dels moments difícils que vivim. Ara és hora, doncs, de tornar a posar la solidaritat al centre de la nostra Unió, de no deixar ningú enrere, de no buscar solucions aïllades sinó comunes, de seguir units i de reforçar els valors que ens defineixen com a europeus.

Només així podrem fer front els reptes que tenim al davant: uns reptes homèrics que ens posen a prova. Per aconseguir-ho cal que treballem cada dia, colze a colze, guiats pels nostres valors comuns, junts. I avui, Dia d’Europa, és una bona oportunitat per reivindicar-ho més fort.

El dimecres de la setmana passada vam celebrar el primer any des que es va posar en marxa el pla d’inversions per a Europa, una iniciativa del president Juncker per recuperar els nivells d’inversió a la UE – molt baixos d’ençà de l’inici de la crisi econòmica global-, i d’aquesta manera generar creixement i ocupació a Europa, la principal prioritat de l’executiu comunitari.

Ara fa un any, quan es va posar en marxa el pla, moltes persones van mostrar la seves reticències o incredulitats davant de l’anomenat ‘Pla Juncker’ que tenia l’ambició de generar 315.000 milions d’euros d’inversió en tres anys a partir dels 21.000 milions d’euros que la Comissió i el Banc Europeu d’Inversions van posar en un Fons Estratègic. La idea és que aquests 21.000 euros servissin de garantia i generessin confiança als inversors privats perquè s’atrevissin a finançar projectes prioritaris per a la UE i, d’aquesta manera, augmentar el nivell d’inversions sense augmentar la despesa pública.

Un any després és hora de mirar els números i fer balanç; i puc assegurar que el pla d’inversions per a Europa comença a donar els seus primers fruits: s’han destinat un total de 12.800 milions d’euros de finançament del Fons Estratègic  per a projectes en 26 dels 28 Estats membres; s’espera que aquests diners generin una inversió de 100.000 milions d’euros i que gairebé 150.000 pimes se’n puguin beneficiar.

Espanya és el 5è país de la UE on el pla d’inversions està generant més inversió: s’han signat 6 projectes d’infraestructures i innovació i 8 acords de finançament amb entitats intermediàries per fer arribar la inversió a les pimes. La catalana Grífols, per exemple, està duent a terme un projecte  de recerca en el marc de les teràpies, diagnòstics i solucions mèdiques derivades del plasma per als hospitals. A més a més, Baleària podrà renovar una part de la seva flota amb vaixells menys contaminants també a través d’un acord signat en el marc del pla d’inversions per a Europa.

Aquestes xifres demostren que el pla està funcionant, desmenteix tots aquells que al principi es van mostrar pessimistes i –sobretot- està aconseguint que els diners i les inversions arribin a l’economia real. Sense inversió el creixement econòmic s’alenteix i la competitivitat se’n recent. Per això era necessari donar la volta  a la tendència de decreixement de les inversions a Europa i el pla d’inversions ho està aconseguint. Després d’un primer any superat amb èxit, el president Juncker ja ha anunciat que aquesta iniciativa, que va néixer per durar 3 anys, s’allargarà fins després del 2018.

Gaire bé tothom coneix els fons regionals i tots hem vist en un lloc o en un altre els cartells d’una obra o un projecte que ha estat finançat amb fons FEDER. Però hi ha un altre fons, potser menys conegut però igual d’important, que ajuda a adreçar els problemes punyents de la pobresa, l’atur i l’exclusió social: el Fons Social Europeu.

El Fons Social Europeu és fonamental per fer front a les greus conseqüències de la crisi econòmica i financera, que ha tingut un impacte molt gran en el mercat de treball i en la protecció social de gairebé tots els Estats membres, però especialment del nostre país.

La missió del Fons Social Europeu és triple. D’una banda, fomentar l’ocupació, donar suport a la inclusió social i lluitar contra la pobresa; en segon lloc invertir en educació, en el desenvolupament de capacitats professionals i en aprenentatge permanent; i finalment, donar suport a les administracions públiques. Els primers objectius esmentats, és a dir, el foment de l’ocupació, el suport a la inclusió social i la lluita contra la pobresa són, actualment, un gran repte a Catalunya.

El passat dilluns, vaig participar en la presentació del programa operatiu de Catalunya que comptarà amb una dotació total per al període 2014-2020 de 609.485.690 euros, dels quals el Fons Social Europeu n’aporta el 50%, és a dir, 304.742.845 euros. Voldria ressaltar l’elevada dotació que es destinarà a fomentar l’ocupació (un 46% de l’import total) i la inclusió social (un 30%).

El programa operatiu del Fons Social Europeu a Catalunya s’orienta a ajudar els col·lectius vulnerables i que necessiten ajuda, però també a fomentar l’emprenedoria. És el resultat d’una intensa feina i d’una col·laboració molt estreta entre totes les administracions i la Comissió Europea. Estem convençuts que és un programa ben estructurat i amb uns objectius ben definits per fer front als reptes de Catalunya.

Caldrà doncs que tots fem un esforç per implementar els mètodes de simplificació que es recullen en els reglaments de la UE i que contribuiran a l’èxit del programa. D’aquesta manera assolirem els objectius previstos, que no són altres que ajudar la ciutadania de Catalunya, i en especial la mes necessitada.

Un dels primers posts que vaig publicar en aquest blog es titulava ‘Illes dins del riu de l’energia“. Parafrasejant Tomeu Penya, feia referència al fet que l’aïllament energètic de la península ibèrica (i també dels països bàltics) respecte de les xarxes centrals de la UE, és un problema econòmic, ambiental i social. Econòmic, perquè es perd el potencial que podria tenir un mercat energètic connectat, on s’aprofités tota la capacitat de generació instal·lada; i perquè amb una major integració els consumidors i les empreses tindrien més opcions a l’hora d’optar per proveïdors energètics, i això faria baixar els preus. Ambiental, perquè la interconnexió de xarxes permetria treure tot el rendiment a l’energia de les fonts renovables, de manera que quan hi hagués un excedent en, posem per cas, la producció d’energia solar, o eòlica a la península ibèrica, aquesta es podria exportar a la resta del continent; i viceversa. I social, perquè un sistema connectat és molt més robust davant de possibles fallides i redueix el risc de talls de subministrament, ja sigui per saturació de les línies, per avaries o accidents.

Recupero ara aquestes reflexions arran d’un estudi que s’acaba de publicar i que posa negre sobre blanc els costos i els beneficis de fer noves interconnexions elèctriques entre la península ibèrica i la resta d’Europa. Es tracta d’un estudi rigorós realitzat per la consultora especialitzada en temes energètics Tractebel Engie per encàrrec de la Comissió Europea (el trobareu en aquest enllaç). Són 124 pàgines que, malgrat tocar un tema relativament tècnic, exposen amb claredat els pros i contres de fins a 12 alternatives per a futurs projectes d’interconnexió, tenint en compte les diferències de capacitat i traçat. L’anàlisi, com no pot ser d’una altra manera, inclou també els costos ambientals en funció dels diferents traçats i tècniques: soterrament de fils, connexions submarines o traçats aeris.

Les conclusions són clares: desenvolupar noves connexions elèctriques entre Espanya i França representaria beneficis socio-econòmics importants, amb un cost d’inversió que es recuperaria en un termini de temps relativament curt. L’opció més eficient des del punt de vista cost-benefici és el projecte d’interconnexió a través del golf de Biscaia. Mentre el cost estimat d’aquest projecte és de 1.900 milions d’euros, els beneficis anuals se situarien en entre 250 i 290 milions, la qual cosa vol dir que en nou anys s’hauria amortitzat la inversió. De fet, aquesta interconnexió ja va ser identificada per la Comissió Europea com un dels 195 projectes clau en infraestructura energètica a la UE (els anomenats Projectes d’Interès Comú, PIC); i per això els estudis tècnics que hi ha en marxa han rebut finançament de la UE, a través de l’instrument Connectar Europa. L’estudi també analitza d’altres opcions de connexió a través dels Pirineus i dóna preferència a les connexions dels Pirineus occidentals i centrals. Pel que fa a la nova interconnexió elèctrica entre França i Espanya que es va inaugurar el 2015, reconeix la importància que ha tingut per millorar la capacitat d’interconnexió i reduir l’aïllament energètic de la península.

Tornant a Tomeu Penya i les seves ‘Illes dins un riu’ (o a l’orginal “Islands in the Stream” que cantaven Kenny Rogers i Dolly Paton) aquests interconnectors són els ponts que ens han de permetre “recolzar-nos l’un en l’altre” i aconseguir, així, una xarxa elèctrica més eficient, més segura i més sostenible a tota la UE.

En la Història de l’Art, es coneix com a pietà una temàtica molt recorrent en el Renaixement en la que es retrata a la Mare de Déu sostenint el cos mort del seu fill. Imatges dramàtiques i escultures patètiques de grans mestres de la història amb una captivadora bellesa. Tot i això, ni les precises pinzellades de Rubens o Tiziano, ni les corbes de marbre blanc d’en Miquel Àngel, transmeten l’inefable dolor d’una mare com ho fa la pietà contemporània amb la que en Samuel Aranda va sobtar al món l’any 2011. La imatge d’una mare iemenita amb el seu fill ferit als braços que sintetitzava en un sol fotograma tota la cruesa i la gelor dels conflictes.

Foto de Samuel Aranda guanyadora del World Press Photo

I és que, de vegades, en la tasca periodística també val més una fotografia que no pas mil paraules. I l’Aranda, de gelar el cor amb fotos, en sap molt. Els darrers anys, s’ha dedicat a captar amb el seu objectiu el patiment d’aquells refugiats i refugiades que, fugint de la guerra, lluiten per arribar a Europa. Una tasca que, per als que treballem a les institucions, ens impedeix oblidar com d’important és seguir treballant per intentar evitar la crueltat d’aquests viatges fins a les nostres fronteres.

El Samuel Aranda, que ha ocupat portades del The New York Times, que va guanyar el prestigiós premi fotoperiodístic World Press Photo, ha portat el talent català i europeu més enllà del nostre continent, i ha il·lustrat amb la seva mirada crua històries que no havien de passar desapercebudes. La feina del fotoperiodisme ha de ser informativa, creativa i sintètica. Saber conjugar els tres factors en la mil·lèsima de segon en que la història passa per davant del teu objectiu és un talent massa poc reconegut, però molt necessari en aquest món digital plegat d’imatges.

A la Comissió Europea en som molt conscients de la realitat a Síria, a l’Egeu, a Lampedusa, a Ceuta i Melilla. I la tasca de fotoperiodistes com en Samuel Aranda ens ajuda a posar cara a aquesta realitat dura i difícil, a vincular-la amb històries reals. El premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista 2016 de l’APEC, per tant, no podia ser més escaient. En Samuel Aranda ha retratat un dels moments més crítics per a la Unió Europea, la crisi dels refugiats, i estic segur que la seva feina divulgativa ens ajudarà a sortir d’aquesta crisi més forts, més tolerants i més integrats.

Article publicat al llibre de l’11a edició del premi Ernest Udina que organitza l’APEC.

Les arrels clavades a la terra que la va veure néixer fa 1.700 anys. El tronc imponent, contornejat pel pas dels segles, entapissat de corbes, nusos i forats. Les branques donant encara un fruit que ja collien els nostres avantpassats romans. L’olivera Farga de l’Arion, d’Ulldecona, és un monument viu que ret homenatge al passat però que, alhora, ens ensenya a projectar futur.

L’olivera Farga de l’Arion d’Ulldecona té una edat estimada de 1.701 anys. Foto: Santi Martorell

Perquè la conservació de les oliveres mil·lenàries del Sénia –la de l’Arion és una de les més de 4.000 que hi ha a la zona – és una iniciativa que no només mira enrere, sinó que aprofita tot el potencial d’un paisatge únic per posar en valor el territori i generar noves oportunitats. Aquests arbres monumentals, amb els seus camps voltats de murs de pedra, són un atractiu turístic de primer ordre –el Sénia té la major concentració d’oliveres mil·lenàries del món-, però també un actiu per al sector agrícola i alimentari, així com per a la restauració i el comerç local. De les seves olives se n’extreu un oli d’altíssima qualitat que estan començant a comercialitzar cooperatives i empreses de la zona. S’ho imaginen? Un oli fet amb el fruit d’oliveres que han vist passar segles i civilitzacions, en plena Via Augusta romana!

És per això que el paisatge d’oliveres mil·lenàries del Sénia va ser guardonat amb el Premi de Patrimoni Cultural de la UE Europa Nostra i la tasca que fan la Mancomunitat Taula del Sénia i l’Associació Territori Sénia ha obtingut el reconeixement internacional. El jurat del Premi de Patrimoni Cultural de la UE va destacar “la importància històrica de les oliveres i l’esforç conjunt per preservar i millorar aquest paisatge cultural únic”, així com el fet que el projecte de conservació s’hagi realitzat “en un territori multiregional”, amb la cooperació dels governs de tres comunitats autònomes (Catalunya, el País Valencià i l’Aragó), administracions locals i entitats públiques i privades.

Visitaré el paisatge històric de les oliveres del Sénia i els museus d’oliveres mil·lenàries de l’Aron, a Ulldecona, i Pou del Mas, a la Jana, en una trobada amb els responsables de la Mancomunitat Taula del Sénia el proper 27 de juliol. Serà un honor conèixer de primera mà aquest projecte, que és un exemple a seguir, una mostra del que anomenem ‘bones pràctiques’ que tant ens agraden a les institucions europees. Perquè, n’estem convençuts, l’intercanvi d’experiències i la cooperació a diferents nivells és l’adob ideal perquè fructifiquin idees i propostes que ajuden a millorar la vida dels ciutadans.

L’olivera és un símbol de la cultura mediterrània i europea. També una branca d’olivera, al bec d’un colom blanc, representa la pau. I és l’anhel de pau i de bastir junts un futur millor per a tots el que ha impulsat, des dels seus inicis, el projecte de construcció europea. Les oliveres del Sénia, que han vist com els europeus som capaços del millor –unir-nos per preservar uns valors comuns de pau, solidaritat i respecte a la diversitat- i del pitjor – destruir-nos mútuament en guerres fratricides- en són testimoni . Val la pena que no ho oblidem.

El 90% del creixement econòmic mundial dels propers anys es produirà fora de la Unió Europea, segons el World Economic Outlook del Fons Monetari Internacional. En efecte, només cal veure l’enorme tirada de les economies emergents per entendre que si volem reactivar la nostra economia i crear ocupació hem d’aprofitar la demanda de productes i serveis que generarà aquest creixement econòmic a l’Àsia, a Amèrica i a d’altres parts del món. La política comercial de la Unió Europea cerca precisament això i per veure si aquest objectiu es compleix, més que especular sobre possibles resultats d’acords que encara no s’han signat, com és el cas del TTIP, val la pena fer una mirada enrere i comprovar quin ha estat el resultat dels acords més recents que han entrat en vigor.

Ara fa just cinc anys, el juliol del 2011, la UE signava un acord de lliure comerç amb Corea del Sud. Un informe de la Comissió Europea fa balanç d’aquests primers cinc anys de vigència de l’acord i en voldria extreure unes quantes dades: les exportacions europees cap a la República sudcoreana han augmentat un 55%; el dèficit comercial de la UE amb aquest país s’ha convertit, desprès de l’acord, en superàvit; el comerç bilateral va arribar al seu màxim històric el 2015 amb un valor de 90.000 milions d’euros, i les empreses europees s’han estalviat més de 2.800 milions d’euros amb la reducció o la supressió dels drets de duanes. La por d’una arribada massiva de productes coreans, com ara automòbils, no s’ha materialitzat i, en canvi, les vendes de cotxes europeus a Corea del Sud s’han triplicat. A més a més, aquest acord ha obert noves possibilitats d’exportació per a pimes europees en els sectors de l’alimentació, les begudes, la ceràmica o els envasos, entre d’altres. Els números són prou reveladors i les conseqüències fàcilment deduïbles: quan les empreses europees exporten més i estalvien en despeses administratives poden invertir en desenvolupament industrial i d’aquesta manera estimular el creixement i crear nous llocs de treball.

Però amb això no n’hi ha prou. La Unió Europea està compromesa amb el desenvolupament social i la protecció del medi ambient i cal que ho reflecteixin els seus acords comercials. L’acord UE-Corea protegeix el dret de cadascuna de les parts a establir els seus propis nivells de protecció en matèria laboral i mediambiental i, alhora, permet la col·laboració per millorar les condicions en aquests àmbits, salvaguardant la sobirania regulatòria de les autoritats respectives. Aquesta idea del comerç com a motor no només de creixement econòmic, sinó d’estàndards ambientals i socials a nivell global, és el que pretén promoure la Comissió Europea amb l’estratègia ‘Trade for all’ (Comerç per a tothom) que es va presentar a finals de 2015 i que marca el camí que han de seguir els nous acords comercials de la UE.

L’acord amb Corea del Sud, tot i que anterior a aquesta estratègia, també va més enllà dels beneficis econòmics i ja incorporava valors socials i ambientals. Així, la UE i Corea del Sud han impulsat arran d’aquest acord diverses iniciatives per assegurar la ratificació i aplicació en la pràctica de normes laborals de la OIT; o per fer front a la tala il·legal de boscos, entre d’altres. Una de les iniciatives més recents, anunciada tot just fa una setmana, és un projecte de cooperació dotat amb 3,5 milions d’euros per crear un sistema nacional d’intercanvi d’emissions a la República de Corea, que serà el primer de l’est asiàtic i que funcionarà com una eina essencial per al control i la reducció d’emissions industrials contaminants.

Així doncs, els primers resultats cinc anys després de l’entrada en vigor de l’acord amb Corea del sud mostren l’enorme potencial de la política comercial per crear creixement i ocupació. Uns resultats que, a més, s’aconsegueixen sense necessitat de més despesa pública. És evident que cal tenir una bona política comercial; equilibrada, respectuosa amb el medi ambient i amb els drets laborals. En aquest sentit, el debat públic que s’ha generat arran de les negociacions de l’acord de lliure comerç amb els Estats Units, el TTIP, és positiu perquè demostra l’interès i la implicació de la societat, i pot ajudar a millorar la orientació de la política comercial i a aconseguir uns acords millors per a tothom. Però no hem de perdre de vista l’enorme potencial del comerç internacional per obrir-nos al món; per defensar la nostra economia i crear ocupació; per exportar els nostres productes, els nostres serveis, i –per què no- també els nostres valors.

Ferran Tarradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona

Article publicat al Diari Ara el 30 de juliol de 2016

Molt probablement la paraula «Soteu» significa ben poc per a la majoria de vosaltres. És un acrònim angles que vol dir «estat de la Unió Europea». El Soteu o discurs anual sobre l’estat de la Unió és un dels moments crucials del calendari polític europeu. L’edició del 2016, que el president de la Comissió Europea ha pronunciat davant l’eurocambra el passat 14 de setembre, ha despertat una expectació mediàtica sense precedents potser perquè la UE no es troba en el seu millor moment.

El Brèxit, la crisi econòmica, els atacs terroristes o l’arribada massiva de refugiats han sotmès la Unió a pressions sense precedents que precisen d’una redefinició d’Europa. Per aquest motiu, el president Juncker ha fet una crida aferrissada en defensa de la unitat perquè la Unió Europea respongui a les necessitats reals dels ciutadans. En paraules seves, «hem d’oferir una Europa millor, una Europa que protegeixi i preservi la manera de viure dels europeus, que doni poder als nostres ciutadans i que els defensi dins i fora de les nostres fronteres».

Segons la meva lectura personal, el discurs del president Juncker presenta una Europa més social, que cerca el creixement econòmic sense renunciar al model social europeu; en segon lloc, proposa mesures per reactivar l’economia i completar el mercat interior en molts àmbits: inversions, sector digital, energia o capitals; finalment, l’Europa de Juncker serà una Europa que se centri en les coses grans, en aquelles en què hi aporta més valor afegit. Això vol dir unió econòmica i monetària, seguretat o política exterior i de defensa.

Aquesta visió d’Europa no és purament filosòfica, sinó que es concentra en mesures ben concretes per als propers dotze mesos. Per exemple:

• Ocupació i creixement: «Europa ha d’invertir en els seus joves, en les persones desocupades i en les empreses emergents (start-ups); avui proposem duplicar la durada i la capacitat de finançament del Fons europeu d’inversions estratègiques».
• Connectivitat: «Avui proposem que el 2020 tots els pobles i ciutats d’Europa estiguin  equipats amb connexió wifi gratuïta a les principals zones d’activitat».
• Drets d’autor: «Vull que els periodistes, editors i autors cobrin per la seva feina independentment del fet que l’hagin feta en uns estudis o en a la sala d’estar de casa, tant si es difon on line, com off line».
• Unió dels mercats de capital: «Una economia gairebé totalment depenent dels crèdits bancaris és perjudicial per a l’estabilitat financera; també és perjudicial per als negocis com hem pogut comprovar durant la crisi financera; és per aquest motiu que és urgent agilitzar la creació de la unió dels mercats de capital; avui la Comissió posarà damunt taula un full de ruta concret per fer-ho».
• Migració: «Avui engegarem un pla d’inversió exterior ambiciós per al continent africà i per als nostres països veïns, que tindrà el potencial per atreure inversions per valor de 44 000 milions d’euros, una xifra que pot arribar fins als 88 000 milions si també hi contribueixen els Estats membres».
• Seguretat: «Defensarem les nostres fronteres amb una nova guàrdia costanera i fronterera».
• Defensa: «Per tenir una defensa europea forta, la indústria de defensa europea ha d’innovar; és per això que proposem que abans no acabi l’any hi hagi un fons europeu de defensa per accelerar i promoure la recerca i la innovació en aquest àmbit».

El discurs sobre l’estat de la Unió dóna el tret de sortida al diàleg entre el Parlament i el Consell per preparar el programa de treball de la Comissió per a l’any vinent. És el punt de partida d’un any intens que pot marcar el començament d’una nova Europa.

Podeu llegir el text del SOTEU aquí

Un dels grans èxits de la Unió Europea ha estat l’eliminació de fronteres interiors. Amb la creació del mercat únic es van permetre la lliure circulació de bens, serveis, capitals i persones, i amb la signatura del tractat de Schengen, també l’eliminació dels controls fronterers. Tots ens hem acostumat a viatjar per Europa amb les mans a la butxaca, sense passaport, ni visats, amb la mateixa llibertat amb la que ens movem dins els nostres Estats membres.

L’eliminació de les fronteres interiors implica que ara tots tenim unes fronteres exteriors comunes. Qui arriba, posem per cas, a l’aeroport de Munich, no només entra a Alemanya, sinó que també ho fa Europa. Amb la creació de l’espai Schengen, tots els Estats membres confiaven en el control fronterer dels seus socis comunitaris, però per desgracia, l’arribada massiva de refugiats i immigrants, ha posat sota pressió moltes fronteres europees, en especial les dels països costaners. Només cal recordar que el mes d’octubre del 2015 arribaven a Grècia, de mitjana, 10.000 refugiats diaris.

És impossible practicar una política migratòria i de refugiats responsable, lluitar contra el crim organitzat i preservar al mateix temps la llibertat de moviment sense un control efectiu de les nostres fronteres exteriors. És un problema europeu que precisa una resposta europea. Nou mesos enrere, la Comissió va fer la proposta per a crear la Guàrdia Europea de Costes i Fronteres. Gràcies a l’aprovació del Consell i del Parlament en un temps rècord, aquesta nova guàrdia ja és una realitat.

En la seva declaració de 1950, Robert Shcuman va dir: ” la unitat d’Europa no es farà de cop ni mitjançant un pla únic: es farà mitjançant realitzacions concretes i, primer de tot, creant una solidaritat de fet“. La Guàrdia Europea de Costes i Fronteres posa en pràctica el principi de la solidaritat de fet amb els països fronterers per a benefici de tots.

El nou cos comptarà amb un equip de 1.500 persones que s’ocuparan de facilitar les tasques de cerca i salvament al mar, controlar els fluxos migratoris, gestionar les fronteres exteriors i oferir ajuda operacional i tècnica als Estats membres i a les agències europees existents en la seva tasca guarda-costanera. El nou cos continua la feina que fins ara feia Frontex. Cal recordar que des del 2015 les operacions de la UE al mar mediterrani han contribuït a salvar la vida de més de 400.000 persones i han desactivat 303 embarcacions utilitzades per xarxes de criminals traficants de persones.

Si volem una Europa que ens protegeixi i que vetlli per la nostra seguretat, necessitem una gestió comuna de les nostres fronteres. Si volem que l’espai Schengen funcioni i poder moure’ns sense controls interiors és necessari millorar la protecció de les fronteres exteriors. El nou cos suposa un pas de gegant en aquesta direcció.

Perquè cal una Unió Energètica? Aquí cinc arguments, que són els cinc pilars de la transformació del sistema energètic que ha emprès la UE. Seguretat energètica: importem la meitat de l’energia que consumim i això ens fa massa vulnerables en termes econòmics i polítics. Cal un mercat plenament integrat que permeti que l’energia que sobra en un país es pugui consumir en un altre, doni més opcions als consumidors i faci abaixar els preus. L’eficiència energètica, per reduir la dependència i ser més competitius; i la descarbonització, amb mesures per impulsar les renovables i perquè l’energia que es genera localment pugui ser absorbida per la xarxa de manera fàcil i eficaç. Finalment, la recerca i la innovació: la tecnologia de les renovables ocupa més d’un milió de persones a la UE, genera 130.000 milions d’euros i la UE concentra el 40% del total de patents del sector. Europa té el talent, l’experiència i la motivació per mantenir i reforçar aquest lideratge.

Article publicat al butlletí d’Europe Direct Tarragona

El passat mes de setembre el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en el seu discurs sobre l’Estat de la Unió va dir que “la solidaritat és la cola que manté ens manté units”. Va apel·lar a la “solidaritat de cor”, aquella de debò, aquella que tots els europeus coneixem perquè es troba al centre dels nostres valors. Ja ho va dir Robert Schuman en la seva declaració l’any 1950: ” La unitat d’Europa no es farà de cop ni mitjançant un pla únic: es farà mitjançant realitzacions concretes i, primer de tot, creant una solidaritat de fet”.

I ara, justament ara que algunes veus qüestionen el projecte europeu, ara que la UE ha d’afrontar situacions difícils i inèdites, és ara que la Comissió llança el Cos europeu de solidaritat, una iniciativa perquè els joves de 18 a 30 anys puguin participar en activitats solidàries arreu d’Europa. El nou Cos europeu de solidaritat oferirà als joves la possibilitat de fer voluntariat, realitzar unes pràctiques o treballar allà on hi hagi més necessitat d’ajut i intervenció en situacions d’emergència durant un període de dos mesos a un any.

Aquells joves que s’inscriguin al Cos europeu de solidaritat no només tindran l’oportunitat d’ajudar les comunitats més vulnerables, les persones que ho necessitin i els ens locals o nacionals en un ampli ventall de temes com ara la provisió d’aliments, la conservació dels boscos, la reconstrucció de zones que han patit un terratrèmol o l’ajut a la integració de refugiats sinó que també obtindran una experiència professional i personal de valor incalculable. Una vegada acabada l’estada, la UE la reconeixerà de manera oficial a través d’un certificat que omplirà de valors el CV dels joves que hagin participat en aquesta iniciativa europea.

Aquest dimecres serà un gran dia per Europa, un dia per tornar a reivindicar la solidaritat com a valor de la nostra Unió. Aquest dimecres tots els joves que ho vulguin podran inscriure-s’hi i tenir l’honor de formar part del nou cos europeu. Si, com també va dir el president Juncker “el futur de la UE està a les mans dels joves”, ara tenen una oportunitat d’or per donar un impuls a aquesta unió i reforçant-la a través d’un dels valors que ens fa europeus, la solidaritat. Les expectatives són altes: esperem que al 2020 el cos tingui més de 100.000 persones, però estem segurs que les assolirem.

Més informació sobre el Cos europeu de solidaritat

Si aquest article fos un guió de cinema, començaria amb un ‘flashback’: Brussel·les, desembre de 1990. Els 12 estats membres de la UE adopten ‘MEDIA’, el primer programa de suport a la indústria audiovisual europea. El programa començarà a funcionar el 1991 amb un pressupost inicial de 200 milions d’ecus (ho recordeu? la unitat monetària que es feia servir a la UE abans de l’euro) i l’objectiu “d’estimular la creativitat i ajudar el sector audiovisual europeu a aprofitar les oportunitats del mercat únic, així com salvaguardar la diversitat cultural d’Europa”. Al llarg d’aquests vint-i-cinc anys, els 200 milions d’ecus s’han convertit en 2.400 milions d’euros que han servit per donar suport a la producció i distribució de milers de pel·lícules, a l’organització de centenars d’edicions de festivals, a la formació de milers de professionals i a un munt d’iniciatives per modernitzar el sector, impulsar la seva projecció internacional i fer que el cinema europeu arribi a un públic cada cop més nombrós. A Catalunya, des de bon començament l’antena MEDIA –avui Europa Creativa Desk- ha estat un referent a l’hora de fer costat als nostres directors, productors i distribuïdors; ajudant-los a tirar endavant els millors projectes,  animant-los a col·laborar amb d’altres creadors europeus i aconseguint que el cinema i la TV que es fan a casa nostra travessin fronteres. En aquest quart de segle el programa ha invertit uns 45 milions d’euros a Catalunya i ha ajudat a finançar 181 projectes audiovisuals, tant de ficció com documentals i d’animació. També ha donat suport a un total de 72 edicions de festivals i mercats audiovisuals, entre les quals 17 edicions del DocsBarcelona, 7 del Festival de Sitges, 13 edicions del Mecal i 5 del Festival inCURT.

Són números importants els d’aquests 25 anys, perquè demostren que el programa funciona i ha obtingut resultats. Però les històries ens agraden encara més que els números –’We all Love Stories’ és, precisament, el lema de la campanya del 25è aniversari de MEDIA- i d’històries en tenim moltes. MEDIA, des de la seva oficina a Catalunya, ha donat suport a títols tan reconeguts i premiats com ‘El orfanato’, ‘Los lunes al sol’, ‘El laberinto del fauno’, ‘Mi vida sin mí’, ‘A la ciutat’, ‘Hermosa junventud’, ‘L’altra frontera’, ‘En construcción’, ‘La vida secreta de las palabras’, ‘Anita no perd el tren’, ‘REC’, ‘Salvador’, ‘Bruc’, ‘El Elegido/The Chosen’ i molts d’altres. En animació, els ajuts MEDIA són darrera les aventures de Tadeo Jones o del salt de ‘Les tres bessones’ a la pantalla gran. Si voleu la llista completa, hi ha una iniciativa fantàstica que també és fruit de la tasca de l’Europa Creativa Desk-MEDIA Catalunya en aquests darrers anys: la base de dades MFDB (Media Films Database), que aplega els títols de totes les produccions MEDIA (tant a Catalunya com arreu de la UE), amb la descripció corresponent i els premis i reconeixements obtinguts.

Aquests 25 anys de MEDIA són 25 anys d’històries, de personatges i de vivències que ens han fet emocionar, aprendre, somniar o esgarrifar. I, com diu Isabel Coixet en un vídeo que hem fet des de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona: ‘-Quantes històries queden encara per explicar!’.

Així doncs, felicitats MEDIA! i per moltes històries mes.

Aquest article va ser publicat a l’especial dels 25 anys del programa MEDIA de revista EMedia.cat.

Diversitat; això és el que aporten les regions europees al projecte comunitari. Per mantenir el seu protagonisme cal garantir que els ciutadans de totes elles gaudeixin d’un nivell de vida equivalent. Per a això serveixen els fons de cohesió europeus, tal i com demostra l’avaluació de les inversions fetes per la UE a nivell regional entre el 2007 i el 2013 i que la Comissió Europea acaba de publicar.

Els fons regionals europeus són probablement una de les forces d’inversió més importants del continent. Parlem de 346.500 milions d’euros invertits arreu de la UE: 26.600 milions a Espanya, dels quals 679 milions a Catalunya. Per cada euro invertit s’han generat uns beneficis de 2,7 euros i aquests beneficis s’estendran fins més enllà de 2023. Perquè els fons de cohesió europeus no són només intervencions puntuals, sinó que busquen enfortir la capacitat de les regions a l’hora d’ajudar i oferir solucions davant problemes molt presents en el dia a dia dels ciutadans amb resultats concrets.

Per exemple, millorant l’accés a aigua potable amb el finançament de dues plantes dessalinitzadores al Prat del Llobregat —la més gran que s’ha fet a la UE— i al riu Tordera. O amb la construcció de canals d’irrigació a les terres de Lleida. Aquestes noves infraestructures permeten no només millorar la gestió d’un recurs tan preuat com és l’aigua, sinó que també contribueixen al desenvolupament sostenible a Catalunya i arreu de la UE.

De fet, el finançament d’infraestructures és una peça clau per als fons de cohesió perquè contribueix a reforçar les capacitats econòmiques locals i a donar resposta a necessitats a curt i llarg termini. Això és especialment important en un context de recessió com el que hem patit els darrers anys i on aquests fons han servit per pal·liar els efectes de la crisi i mantenir la inversió allà on no arribava la capacitat estatal o regional.

L’Hospital transfronterer de la Cerdanya és un dels projectes que s’ha finançat amb els fons de cohesió de la UE

Però els fons de cohesió no només impliquen la construcció d’infraestructures per millorar la comunicació i el transport –entre els projectes finançats hi ha la línia d’alta velocitat entre Barcelona i París, l’expansió del Port de Barcelona o la millora de l’accés a internet a les zones rurals. També han ajudat a crear centres d’investigació de primer nivell, on la cooperació entre Catalunya i la resta d’Europa es fa palesa. L’Institut de Ciències Fotòniques de Castelldefels o l’institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries de Lleida en són només una mostra.

Són projectes que han contribuït a reforçar la cooperació transfronterera, per exemple amb la creació d’un hospital a la Cerdanya que ha millorat els serveis sanitaris que reben els ciutadans d’una i altra banda dels Pirineus. I, sobretot, són projectes que permeten superar barreres que van més enllà de les físiques, com les d’ètnia o de gènere.

Incloent la perspectiva de gènere en el finançament d’activitats per mitjà del fons de cohesió estem aconseguint millorar la situació de les dones, especialment pel que fa a l’atur femení, la precarietat o la conciliació entre la vida familiar i la laboral.

Problemes com aquests requereixen solucions comunes i aquí és on rau el valor afegit que aporten els fons de cohesió. Cohesió perquè les regions no s’hagin d’enfrontar soles als problemes de la ciutadania; cohesió per garantir que les solucions siguin compartides i, així, millorar la qualitat de vida de tots els europeus.

Quo Vadis Europa? Avui, a punt de celebrar el 60è aniversari del Tractat de Roma que va donar origen a l’actual Unió Europea, és moment de mirar enrere i sentir-nos orgullosos de tot el que hem aconseguit plegats, de recordar i si cal recuperar els valors que ens han mantingut units: la pau, la democràcia i la solidaritat. Tanmateix, també és el moment de mirar endavant i de preguntar-nos si el model que tenim pot millorar-se i quina Europa volem per les generacions futures.

És per aquest motiu que el president Juncker acaba de presentar el Llibre blanc sobre el futur d’Europa, un full de ruta amb cinc possibles escenaris de futur per a la UE. Aquest document obre un procés de reflexió col·lectiu que implicarà el Parlament Europeu, els parlaments nacionals, els governs, els pobles i regions d’Europa, la societat civil, a tothom que tingui alguna cosa a dir.

Fa 60 anys, i amb el somni d’aconseguir una Europa unida i un futur sense guerres, els pares fundadors de la Unió Europea es van embarcar en un viatge llarg i ple de dificultats: el de la integració europea. Van canviar les armes i el camp de batalla pels acords i per la creació d’un espai comú de pau, democràcia, prosperitat i estat de dret. Però avui, 60 anys després, ens trobem en una cruïlla: hi ha veus que pensen que la UE ha de tenir més competències i que s’ha d’avançar cap a la integració i n’hi ha que, al contrari, qüestionen el valor afegit que aporta la Unió als seus ciutadans.

Després del Brèxit i de veure com la UE no ha pogut afrontar amb tota la rapidesa i eficiència que requerien la crisi econòmica o la crisi dels refugiats, és moment de pensar com podem adaptar la nostra unió a 27 a les necessitats i els reptes del segle XXI. Per donar forma al nostre futur cal que ens hi impliquem. El debat ha començat.

El Llibre blanc només és el tret de sortida d’aquest debat, la contribució del president Juncker a la cimera de caps d’Estat i de Govern que tindrà lloc a Roma el proper 25 de març. Aquest document ha de servir fer fomentar un debat molt necessari. Des de la Representació de la Comissió a Barcelona fa anys que vam llençar una sèrie de diàlegs ciutadans per conèixer quina Europa volem des de Catalunya i les Illes Balears. He recorregut personalment més de 30 pobles i ciutats recollint les inquietuds i propostes dels ciutadans sobre el futur de la UE. I ho seguiré fent, la propera cita és el 23 de març a la Roca del Vallès. Com he fet fins ara, transmetré els comentaris dels catalans i balears a Brussel·les perquè alimentin el debat sobre el futur de la UE que ha de cristal·litzar-se amb el discurs sobre l’Estat de la Unió del president Juncker el setembre del 2017.

El president Juncker ho ha deixat molt clar: cal escoltar als ciutadans, perquè són els ciutadans els que tenen la darrera paraula sempre. I es per això, que aquesta reflexió només pot concloure quan els ciutadans europeus diguin la seva, és a dir, a les eleccions al Parlament Europeu que se celebraran el 2019.

A diferència de la majoria dels himnes nacionals, l’himne d’Europa no és una cançó de guerra. És l’Himne de l’Alegria, una melodia de Beethoven que posa música a uns versos del poeta alemany Friedrich Schiller. En alemany, per cert, les paraules ‘pau’ i ‘alegria’ s’assemblen força (‘frieden’ i ‘freude’) la qual cosa em fa pensar que el nostre himne és una celebració de l’alegria de la pau. L’alegria d’haver canviat l’odi per la solidaritat, la ruïna per la prosperitat, la guerra per la pau. El 9 de maig, Dia d’Europa, és una bona ocasió per recordar-ho, especialment aquest any que celebrem el 60è aniversari de la signatura dels Tractats de Roma, l’acta de naixement de l’actual UE.

Fa seixanta anys els sis països fundadors de la UE van relegar els fantasmes del passat i van assentar les bases d’un projecte que no només va permetre reconstruir i portar la pau a un continent arrasat després d’un conflicte de dimensions tràgiques sinó que, al llarg dels anys, ha creat un espai de lliure circulació de persones, un mercat únic, una moneda comuna, un tribunal de justícia, un espai europeu d’educació, un Consell Europeu de Recerca que dóna suport a investigadors excel·lents i atrau talent…. I allò que va començar amb sis països s’ha ampliat, ha consolidat la democràcia i ha aconseguit reunificar el continent.

Però si els èxits d’aquests 60 anys de projecte europeu són evidents, també ho és el fet que Europa afronta un conjunt de crisis simultànies que l’obliguen a replantejar-se el futur. Just quan la recuperació de la crisi econòmica es començava a sentir la Unió s’ha vist desbordada per un seguit de reptes majúsculs: la guerra de Síria i la crisi de refugiats, el Brèxit, les tensions amb Rússia, el terrorisme…

És el moment de buscar noves respostes a una pregunta que ens ha acompanyat sempre: quina és la pròxima etapa? Ningú pot donar una resposta única, perquè Europa no es pot governar a través de decrets ni dirigir des d’una ‘torre de marfil’. Com ha dit el vicepresident de la Comissió Europea, Frans Timmermans, “Europa no és Brussel·les, ni les seves institucions… Europa és al cor de la gent, és el sentiment que compartim un destí comú”. Per això, la qüestió sobre el futur d’Europa s’ha de sotmetre a la ciutadania.

Fa temps que participo, arreu de Catalunya, en el que anomenem ‘Diàlegs ciutadans’ i que són ni més ni menys que trobades amb la gent. Trobades per parlar amb els ciutadans i escoltar quines són les seves preocupacions, idees, queixes i inquietuds. En aquestes visites em reuneixo també amb representants d’ajuntaments, petits empresaris, estudiants… He fet més d’una trentena d’aquests diàlegs i la pregunta clau és la mateixa: quina Europa voleu?

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va presentar al març un llibre blanc amb cinc possibles escenaris de futur per a la Unió Europea i va obrir el gran debat sobre el futur de la Unió. Ha de ser un debat obert, sense tabús, catastrofismes ni utopies. Un debat sincer i aprofundit sobre el que volem que sigui la nostra unió.

Fa seixanta anys Europa va aconseguir el que semblava inabastable: convertir una successió infinita de guerres i destrucció en un llarg període de pau i prosperitat. Però aquesta Europa no és una realitat immutable. Per celebrar el Dia d’Europa, us convido a participar en aquest debat: parleu, opineu, feu-vos sentir! Europa sempre ha estat una elecció i avui ho segueix essent. I la darrera paraula l’han de tenir els ciutadans.